Història

Des de l’antiguitat sempre s’han buscat maneres de “vaporitzar” una essència per escampar-la en un ambient o a la pell.
Per exemple, els dispensadors de perfums de bomba van ser ja àmpliament usats fa decennis pels nostres grans. Però la bomba té un límit important: no dispersa les gotes de manera uniforme. Amb gotes iguals i dirigides a un punt en concret, hauria estat útil poder ruixar un altre tipus de productes d’aplicació complicada i laboriosa.
La solució no va aparèixer fins a 1926, quan el noruec Eric Rotheim va presentar la primera patent de “dispensador d’aerosols” (comúnment anomenat “esprai”)
Desafortunadament, com ha succeït sovint a la història, a la Segona Guerra Mundial és quan els homes comencen a trobar aplicacions pràctiques per a aquest producte.
Els soldats nord-americans, al Pacífic, van descobrir que a més de fer la guerra contra els japonesos també havien de lluitar contra… Mosquits! En aquest moment els primers productes en aerosol, amb una funció insecticida, fan la seva aparició.
La practicitat del sistema d’aerosol aconsegueix tal èxit que, des del primer període de postguerra, hi ha molts productes que comencen a vendre’s amb aquesta forma d’envasament.
A partir de llavors hi ha una gran proliferació d’aplicacions: insecticides, perfums, desodorants, laques per als cabells (nascudes als anys 60), escumes d’afaitar, cremes per cuinar, pintures, lubricants, poliments, productes farmacèutics, etc.

Com funciona

El recipient és metàl·lic, ben resistent i segellat, i conté un gas juntament amb el producte a ruixar.
Per sobre del recipient hi ha una vàlvula que, sota l’acció de la pressió interna del contenidor, actua com a tapa al recipient, amb un segellat perfecte, almenys fins que es prem la vàlvula amb un dit, permetent així que el producte surti de manera controlada.
Sota la vàlvula es connecta un tub que arriba al fons del contenidor. El producte per ruixar (generalment un líquid o una escuma) es troba al fons del recipient, mentre que a la part superior es col·loca el gas pressuritzat en capes.
En obrir la vàlvula, el gas “empeny” el producte cap al tub i en direcció a la vàlvula de sortida.
La vàlvula està dissenyada per estendre el producte de manera uniforme i perfectament barrejada amb aire amb forma d’aerosol.
Depenent de com estigui dissenyada la vàlvula, es pot obtenir un aerosol més curt o un de més llarg, una escuma o un núvol, gotes grans o molt fines.
Fins aquí el seu funcionament i aplicacions, però aquest producte té una desavantatge principal: la pressió del recipient. Els contenidors d’avui dia estan construïts amb criteris de seguretat molt amplis, tot i així cal evitar sotmetre el contenidor a temperatures superiors a 50°C.

Sostenibilitat

En el passat, s’havia trobat un gas propel·lent aparentment molt avantatjós, perquè com que no era inflamable, reduïa en gran mesura el risc d’ús global del producte. Més endavant es va descobrir que feia malbé el medi ambient i va ser eliminat el seu ús.
Són els anomenats CFC (nocius per a l’ozó de les parts altes de l’atmosfera) que han estat prohibits durant molt de temps a tot Europa.
El problema ha estat tan estès entre la l’opinió pública que moltes persones, fins i tot avui dia, pensen erròniament que els productes en aerosol són nocius per a l’ozó. En canvi, els productes en aerosol han reemplaçat aquest propel·lent des de principis dels anys 90.
Finalment i relatiu a l’economia circular del producte, un cop el contingut s’ha acabat, l’embalatge d’aerosol és perfectament reciclable.